No és la meva intenció caure en el parany actual d’explicar la meva vida, cap intenció autobiogràfica i lluny del culte a l’autoficció, simplement, la ressenya d’un llibre sobre una escola que, casualment, va ser la meva escola i a la qual li dec part del que he estat i del què sóc.
El llibre Una joia d’escola L’Escola Parc del Guinardó i els autors Salvador Domènech i Domènech i Maria Clara Forteza i Albet. Kairat, El Cep i la Nansa Edicions 2023
L’escola va començar a funcionar l’any 1923 i estava destinada a alumnes de quatre a quatorze anys, de les 9 del matí fins a les 5 de la tarda. Per a un major rendiment pedagògic, es reservaven les tres primeres hores del matí a les àrees i activitats que exigien més esforç mental. A mig matí era l’esbarjo i després de dinar, al menjador de la pròpia escola, es tornava al pati una bona estona. Passades les tres, s’iniciaven les classes de la tarda fins a les cinc, quan es repartia el berenar que els alumnes menjaven tot anant cap a casa. Durant la postguerra solia ser pa amb xocolata de garrofa. Els dissabtes només hi havia classe als matins i es plegava havent dinat.
L’edici fou obra de l’arquitecte Adolf Florensa, també autor de l’Escola de Bosc de Montjuïc i estava format de tres pavellons, tres precioses casetes de les quals l’edifici central es destinava a menjador, sala de música, cuina i altres serveis annexos.
Estava situada al Parc del Guinardó, a uns 130 metres sobre el nivell del mar, i envoltada de garrofers i ginesta, pins i fonts d’aigua fresca. S’ha d’entendre que la seva fundació va ser fruit d’un ampli i innovador projecte pedagògic de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, creada el 1916, que va aconseguir que la ciutat fos pionera a l’Estat espanyol pel que fa a la construcció d’edificis escolars i de difusió del moviment de renovació pedagògica.
Un projecte educatiu basat en els principis del moviment de l’Escola Nova que el pedagog suís Adolphe Ferrière exposà en trenta punts i que la directora, Dolors Palau, i el seu equip van tenir sempre presents. La difusió i ideari de les escoles de bosc era poder realitzar, el màxim de temps possible, a l’aire lliure les activitats d’ensenyament i aprenentatge.
A l’escola el curriculum de matèries anava acompanyat de la pràctica de l’educació física, dels treballs manuals, de l’educació musical, l’educació moral, la celebració de festes, l’intercanvi de llibres a la biblioteca, les sortides i excursions , el dibuix i la pintura del natural tot escoltant música clàssica i, per suposat, l’educació en normes de convivència escolars i ciutadanes.
Dolors Palau va ser la seva directora des de la creació fins la seva jubilació l’any 1965. Mestra intel·ligent, gestora eficient i professional formada en l’estudi dels corrents pedagògics més avançats de l’època, entre les teories que deixaren més empremta cal esmentar el mètode de centres d’interès del metge, psicòleg i pedagog suís Decroly, el material Montessori a parvulari, alguns dels procediments de la Maison des Petits, escola annexa a l’Institut Rousseau de Ginebra, les teories de recerca del nord-americà John Dewey i l’enfocament de l’educació musical i rítmica del suís Émile Jacques-Dalcroze.
Podeu imaginar el que va significar aquest tipus d’educació durant els anys vint i trenta ? No cal que us digui el privilegi i la sort d’haver viscut aquesta realitat escolar durant la foscor del franquisme. Tot l’alumnat que hi va accedir han estat, sigui quina sigui la seva posterior professió, uns afortunats per haver passat l’infantesa enmig de la natura, la cultura i la bellesa.
No és gens estrany que Adolphe Ferrière, màxim teòric de l’Escola Nova, quan veié l’escola deixés escrit en el llibre de visites: » És beneficiós, una joia, un reconfort de veure una escola com aquesta! Gràcies!»
